Bloc de Miquel Jornet: dinamitzador sociocultural apassionat pel joc
Hanabi és un joc de cartes d’Antoine Bauza. És un joc diferent especialment per dos motius: és cooperatiu i es juga agafant les cartes a l’inrevés.
Des de RESERVOIR JOCS expliquem les diferències entre la primera edició francesa i la primera edició espanyola (igual a la segona francesa, amb totes les millores que comentem).
Un joc que pels 10€ que val es converteix en un imprescindible en qualsevol bona ludoteca que es vulgui confeccionar.
Sovint em faig una pregunta: fins quin punt ens hem d’endinsar en un joc?
El famós dissenyador de jocs Reiner Knizia explica a l’entrevista que li van fer a Còrdova l’any 2007 un símil molt interessant. Diu que treballa pel món de l’espectacle, el que passa és que ell no puja a cap escenari, només s’encarrega d’introduir l’espectacle dins d’unes caixes que la gent haurà d’obrir per poder començar a gaudir-ne (dit així sembla que treballi per a Smartbox!).
Si ho veiem així, tenim els prestatges i els calaixos plens d’emocions i aventures! Cadascuna dins la seva respectiva caixa, però… què passa quan l’espectacle comença?
Cada persona viu de manera diferent aquesta immersió en la plataforma (continuo fent referència al que Reiner Knizia exposava a l’entrevista) que inicialment és el joc. Depèn molt d’aquesta vivència el grau en el que la plataforma s’esvaeix i només queden l’aventura i les emocions. I és que nosaltres som, sempre, la part més important d’un joc.
M’he trobat persones que tenen molta (de vegades massa) facilitat per ficar-se en el paper o el rol que el joc els demana. Altres tenen més dificultats però acaben entrant i passant-s’ho genial! Finalment, també existeix una minoria extremadament hermètica que quan has acabat de jugar amb ells no acabes de trobar la diferència entre aquesta experiència i la de regar un cactus. En fi… hi ha de tot!
Aquest fet d’empatitzar amb la temàtica d’un joc i ficar-nos en el paper d’un dels personatges és el que anomenem en l’argot dels jocs: rolejar. El terme prové dels jocs de rol i significa justament això que acabem d’explicar.
Una de les coses que valoro en un joc és que aquest es deixi rolejar de forma natural (sense cap consigna prèvia o sense l’excessiva suggestió per part d’un dels jugadors). Per això no m’agrada gaire jugar a jocs de taula amb un grup massa acostumat a jugar a jocs de rol, perquè moltes vegades (per la seva predisposició a rolejar) desnaturalitzen i emmascaren aquesta característica que tant m’agrada trobar.
Un dels darrers jocs que he provat i que crec que conserven aquesta bondat de deixar-se rolejar de manera molt fluida i gens artificial és el Sidibaba de Perepau Llistosella.
La disposició dels jugadors és exacta a la d’un joc de rol de tota la vida, fins i tot hi ha una pantalla pel jugador que fa de Cabdill dels Lladres: aquell qui té més informació durant la partida i juga contra l’altre grup de jugadors. Deixant de banda aquest aspecte formal… la temàtica, el disseny dels materials i les mecàniques de Sidibaba conviden molt a previsualitzar una cova plena d’oportunitats i d’amenaces (la principal és quedar-nos sense llum i no poder sortir-ne mai!). I com tots els bons jocs, depèn molt dels jugadors (del seu caràcter, estil de lideratge, capacitat de negociació i d’assumir de riscs…) que una cosa o altra acabi passant. Recomano provar al menys una vegada a la vida l’experiència de jugar a Sidibaba.
Un dels aspectes que més em preocupa i ocupa com a explicador de jocs és poder arribar a tot tipus de públic. En aquests anys m’he trobat que hi ha un sector de població que inicialment costa més d’engrescar que d’altres… em refereixo a la gent gran. Tot s’ha de dir que una vegada obren la seva actitud lúdica són, possiblement, dels grups d’edat més agraïts en redescobrir el plaer de jugar.
Alguns dels arguments que normalment esgrimeixen les persones grans a l’hora d’evitar posar-se a jugar són:
• L’edat: “Sóc massa gran per jugar!”.
• La improductivitat lúdica: “No tinc temps de jugar!”.
• Greuge cultural: “M’estimo més llegir un llibre, veure una pel·lícula…”.
• Que no els aporta res de nou: “Ja vaig pensar molt mentre treballava…”.
• Matusseria o por a fer el ridícul: “Uf, segur que fico la pota!”.
• Que no els plau: “Mai m’han agradat els jocs…”.
A mode de recurs per a dinamitzadors i dinamitzadores que volen fer jugar la gent gran, ara proposo un recull d’afirmacions que s’oposen a cadascun dels casos exposats anteriorment. Poden servir com a ideari per començar a canviar la predisposició negativa al joc d’aquest i altres col·lectius.
Però abans de començar, el que hem de tenir molt present és que els sis exemples d’abans responen clarament a prejudicis i no a veritats absolutes. Per aquest motiu hem d’intentar trencar el prejudici com normalment es fa sempre: oferint arguments en positiu (sense entrar mai en una discussió) i/o desenvolupant accions senzilles que serveixin d’exemple.
1.- ES POT (I S’HA DE) JUGAR A QUALSEVOL EDAT
2.- L’OCI ÉS MOLT DIFERENT A L’OCIOSITAT
3.- ELS JOCS SÓN PRODUCTES O MANIFESTACIONS CULTURALS (no se’ls ha de menystenir!)
4.- JUGAR SEMPRE APORTA QUELCOM INTERESSANT (directa… o indirectament.)
5.- SEMPRE HI HA UNA PRIMERA VEGADA (i en aquest cas nosaltres guiarem i conduirem la sessió!)
6.- EXISTEIX UN JOC IDEAL PER A CADA PERSONA (i per a cada situació… només hem d’investigar una mica.)
Entre les accions que poden servir per donar exemple us proposo fer un recull d’imatges com la que acompanya aquest article i fer un passi de diapositives per mostrar la transversalitat del joc.
Aprofito l’avinentesa per desitjar-vos una molt bona entrada d’any! Aprofiteu per gaudir-ho amb molts jocs interessants i sorprenents.
|
|
|
|
|
|
