miqueljornet.com

Ecce homo ludens

  1. Rolejar o no rolejar… that’s the question!

    Sovint em faig una pregunta: fins quin punt ens hem d’endinsar en un joc?

    El famós dissenyador de jocs Reiner Knizia explica a l’entrevista que li van fer a Còrdova l’any 2007 un símil molt interessant. Diu que treballa pel món de l’espectacle, el que passa és que ell no puja a cap escenari, només s’encarrega d’introduir l’espectacle dins d’unes caixes que la gent haurà d’obrir per poder començar a gaudir-ne (dit així sembla que treballi per a Smartbox!).

    Si ho veiem així, tenim els prestatges i els calaixos plens d’emocions i aventures! Cadascuna dins la seva respectiva caixa, però… què passa quan l’espectacle comença?

    Pintura de Gennady Privedentsev trobada a GHOST IN THE MACHINE

    Cada persona viu de manera diferent aquesta immersió en la plataforma (continuo fent referència al que Reiner Knizia exposava a l’entrevista) que inicialment és el joc. Depèn molt d’aquesta vivència el grau en el que la plataforma s’esvaeix i només queden l’aventura i les emocions. I és que nosaltres som, sempre, la part més important d’un joc.

    M’he trobat persones que tenen molta (de vegades massa) facilitat per ficar-se en el paper o el rol que el joc els demana. Altres tenen més dificultats però acaben entrant i passant-s’ho genial! Finalment, també existeix una minoria extremadament hermètica que quan has acabat de jugar amb ells no acabes de trobar la diferència entre aquesta experiència i la de regar un cactus. En fi… hi ha de tot!

    Aquest fet d’empatitzar amb la temàtica d’un joc i ficar-nos en el paper d’un dels personatges és el que anomenem en l’argot dels jocs: rolejar. El terme prové dels jocs de rol i significa justament això que acabem d’explicar.

    Una de les coses que valoro en un joc és que aquest es deixi rolejar de forma natural (sense cap consigna prèvia o sense l’excessiva suggestió per part d’un dels jugadors). Per això no m’agrada gaire jugar a jocs de taula amb un grup massa acostumat a jugar a jocs de rol, perquè moltes vegades (per la seva predisposició a rolejar) desnaturalitzen i emmascaren aquesta característica que tant m’agrada trobar.

    Un dels darrers jocs que he provat i que crec que conserven aquesta bondat de deixar-se rolejar de manera molt fluida i gens artificial és el Sidibaba de Perepau Llistosella.

    La disposició dels jugadors és exacta a la d’un joc de rol de tota la vida, fins i tot hi ha una pantalla pel jugador que fa de Cabdill dels Lladres: aquell qui té més informació durant la partida i juga contra l’altre grup de jugadors. Deixant de banda aquest aspecte formal… la temàtica, el disseny dels materials i les mecàniques de Sidibaba conviden molt a previsualitzar una cova plena d’oportunitats i d’amenaces (la principal és quedar-nos sense llum i no poder sortir-ne mai!). I com tots els bons jocs, depèn molt dels jugadors (del seu caràcter, estil de lideratge, capacitat de negociació i d’assumir de riscs…) que una cosa o altra acabi passant. Recomano provar al menys una vegada a la vida l’experiència de jugar a Sidibaba.